Diuen que els creadors de jardins evoquen en la seva obra la idea personal del paradís perdut. No sé si sempre és així, en qualsevol cas, com a aficionada, he fet un procés creatiu diferent, o al menys a mi em sembla diferent.
Heus ací un territori amb molts desnivells, una mena d'ermot situat entre dos torrents, un d'ells sec la major part de l'any. A les zones altes hi malviuen un parell de pins. Terra argilosa blanca (crec que no n'hi ha de pitjor) a penes uns fanals malden entre el pedregar interminable. Baixant cap als torrents, els desnivells naturals, seguint una mena de ronda circular, revelen antics marges desfets, enderrocats, alguns roldors i... més fanals. El nivell més baix és més verd, hi ha una cosa coberta pels esbarzers, resulta ser una noguera. Tot és sec, més que terra hi ha pedra i pols, i com que el terme es situa en una vall esfondrada, aquí i allà hi ha pedres enormes, de la mida d'una butaca o d'un cotxe.
Ara agafa això i fes el jardí dels teus somnis. Conèixer el lloc és important, vull dir saber quan i on toca el sol, què resta en ombra a l'hivern, on s'està més bé. On hi ha més humitat. Jo coneixia el lloc des que era petita, el que vaig fer va ser mirar-me'l amb els ulls entornats, d'aquella manera que tot s'acaba veient borrós, difuminat, i aleshores imaginava que ja hi havia un jardí, i anava pensant què m'agradaria veure aquí i allà, quina planta, quina ombra, quin perfum. Deambulava lentament, notant on faria falta fer una escala, on calia apujar el nivell, imaginava els vells marges reconstruïts en la millor forma possible, coronats potser per una balustrada, els arbusts de mata retallats com si fossin qui sap què...
Poc a poc va anar sorgint tot, i cada vegada era més fàcil. Aquella copa, sí la que hi hauria hagut de ser... cal buscar-ne una i posar-li. Aquí hi hauria d'haver una ombra, i un banc per seure, allà prop del torrent, on he trobat aquell gripau, hi convindria un petit estany... I així, tot.
Han estat molts anys, la feina més dura ha estat justament l'arquitectònica, donar estructura i nivells apropiats al jardí ha estat un repte que tot just començo a veure superat. Un altre tema important ha estat la duresa del lloc, la manca de terra, la sequera. Les plantes competeixen pel terreny, especialment les arrels dels pins, i una part de la vegetació espontània amenaça amb foragitar les espècies més delicades i valuoses. Una feina interminable, entrecavar, esmenar la terra, regar. La necessitat de millorar la terra m'ha fet una experta en el duríssim art de colar la terra per un sedàs, i donar un ús apropiat a la pedregada resultant. Combatre amb matèria orgànica la tendència incomprensible de la terra a compactar i esdevenir un projecte de terra cuita, tot escanyant les arrels que trobava per l'entremig. Entrecavar ha estat molts anys una feina que calia fer a pic, eina que, al començament, era incapaç d'aixecar.
I al capdavall, la conclusió és que valia la pena, que el lloc m'ha retornat amb escreix tanta feina, tants recursos i tanta vida esmerçats. I tot això amb la ondulació constant de les estacions, els ritmes naturals de la vida, sempre canviant, sempre renovant-se, fins i tot en mig d'algun cataclisme. I jo renovant-me amb ella. El jardí m'ha amarat, d'alguna manera, li pertanyo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada