Hom diria que amb segons quines terres en els jardins particulars no tenim res a fer. És que segons quines argiles, quines calcàries...
Però als propietaris de jardins això això no ens val, volem roses aquí, no tenim un altre lloc. Sóc del parer primitiu que voler és poder, i si la terra no és prou bona sempre la podem millorar.
Això és el que he fet al meu roserar, treball dur per a esmenar la terra, sense plànyer esforços, esperant el gran premi de la natura: "sola resurgit vita".
Això és el que he fet al meu roserar, treball dur per a esmenar la terra, sense plànyer esforços, esperant el gran premi de la natura: "sola resurgit vita".
El meu roserar està actualment desbastat, uns quants anys de mala gestió, poca aigua i poc nodriment han anorreat la poca vitalitat dels rosers plantats de qualsevol manera. Fins que a dia d'avui ja no ho puc suportar més i estic disposada a fer qualsevol cosa.
Aquest és l'aspecte a dia d'avui del meu roserar. La terra i l'escorça han estat retirades en fer els forats pels nous rosers.
Aquest és l'aspecte a dia d'avui del meu roserar. La terra i l'escorça han estat retirades en fer els forats pels nous rosers.
Perquè tingueu una idea, aquest és l'aspecte de la terra que tinc disponible al jardí. No és la pitjor, esmenada amb sorra i fems (matèria orgànica) es torna en un substrat ideal per a moltes plantes mediterrànies.
I el seu aspecte, un cop esmenada és aquest:
Però no és fàcil, cal colar la terra argilosa per treure les pedres i les arrels velles, mesclar amb cendra (per desinfectar), sorra (per donar una textura permeable) i humus ric en matèria orgànica (fems, per tal que sigui terra fèrtil).
Tot això he fet, amb paciència, força física (és un matament) i molt d'amor.
Finalment, he pogut plantar dos rosers (no tenia energia per més)
Vulguin els deus de la flora que tot aquest esforç es converteixi en vida, bellesa i força per aquests petits plançons de roser, el rei dels jardins, el de la flor màgica, la flor de l'algorisme.
